Lewis Short
mŏnīle (noun N) : kindr. to Sanscr. mani; Lat. gemma, margarīta; Gr. μάννος, μόννος
* A necklace, a collar (esp. of women, but also of boys and of animals), Paul. ex Fest. p. 138 Müll.; cf. Quint. 11, 1, 3: cum (Eriphyle) vidisset monile ex auro et gemmis,Cic. Verr. 2, 4, 18, § 39; Afran. ap. Non. 150, 28: colloque monile Baccatum,Verg. A. 1, 654; Plin. 37, 3, 11, § 44.—Plur.: monilia, jewels: toto posuere monilia collo,Juv. 2, 85: super gemmas et monilia calcare,App. M. 5, 1, p. 159: monilibus legatis, aurum vel argentum non debetur, nisi, etc.,Paul. Sent. 3, 6, 60.—Worn by boys: vidit in Herculeo suspensa monilia collo,Ov. H. 9, 57: ornabant aurata monilia collum,id. M. 5, 52.—A collar, worn by horses: aurea pectoribus demissa monilia pendent,Verg. A. 7, 278; by a stag,Ov. M. 10, 113.
Charlton T. Lewis, Charles Short, A Latin Dictionary